Naixement d´un teatre popular

Fundat l´any 1972 sota un panorama teatral desolador, La Villarroel sempre s´ha distingit per la seva vitalitat i pel seu compromís social. La producció teatral que es representava als 70 era pràcticament un desert, el teatre comercial agonitzava i un empresariat escàs havia convertit Barcelona en una plaça de províncies. Sota un clima
general d´incertesa però també d´esperança Àngel Alonso, Adolf Bras, Alfons Guirao i José A. Ortega assumien el risc d´obrir aquesta sala. Així, iniciaren l´experiència de treballar per un teatre d´aproximació a la classe obrera, com a instrument per conscienciar un canvi en la situació politica e ideológica del moment.
El primer espectacle que es va representar al teatre va ser Non Plus Plis de la companyia Els Comediants, el qual va ser suspés per la Policia poc abans de començar la funció. A aquest esdeveniment li segueixen les tensions visqudes a la Sala amb motiu dels primers recitals d´Ovidi Montllor, Labordeta, Manuel Gerena o Julia León, fets que il.lustren i confirmen els objectius proposats de l´espai: una programació independent, progressista i d´esquerres.

Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, La Gàbia de Vic, Teatro Fronterizo, Pepe Rubianes, Claca, La Cuadra de Sevilla, Tábano, Esperpento de Sevilla, Ditirambo, Teatro del Mediodia, Geroa, Teatro Libre de Madrid, Compañia T de Teatre....etc van trepitjar per primera vegada amb les seves produccions independents aquest escenari. Per a la immensa majoria de companyies, la Villarroel, va ser la primera porta d´entrada a un escenari, la presentació com a professionals del sector i la possibilitat de donar-se a conèixer a un públic més ampli.

El 1988 la Sala Villarroel va canviar de fesonomia. Es va substituir el seient de fusta per la butaca, es van millorar l´equipament escenogràfic i els accesos. Així poc a poc, el Villarroel va anar adquirint una altra cara. Una cara de tan bon veure que semblava reclamar una targeta d´identitat ben diferent que la que constava en la seva partida de naixement, tan casolana. Des d´aleshores s´anomenà Villarroel Teatre, fins enguany, que ha tornat al seu nom d´origen i torna a ser La Villarroel.

Des la seva creació s'han estrenat més de dos-cents cinquanta sis espectacles, la gran majoria en català i d'autors catalans, vint-i-una obres de producció estrangera i més de cinquanta-cinc recitals de cançó. Espectacles, companyies i intèrprets com Ovidi Montllor, Pi de la Serra, La Cuadra de Sevilla, Gallinero, Luis Pastor, Companyia Elèctrica Dharma, Quintín Cabrera, José Meneses, Carlos Cano, Pere Tàpies, Amancio Prada, Faemino y Cansado, Charo López, Miguel Gila, Carles Alberola, Karra Elejalde, La Zaranda Teatro, Fhilippe Genty, Paz Padilla, Natalia Dicenta, Manuel Galiana, Emma Vilarasau, Ferran Rañé, Amparo Moreno, Nina, Pep Anton Muñoz, Vicky Peña, Montserrat Carulla, Àlex Casanovas, Rafael Álvarez "El Brujo", Raimon, Sergi Mateu, Juanjo Puigcorbé són eixamples d´una llarga llista.

La Villarroel del nostre temps.

Arran de la mort l´any 2005 del seu director, Adolf Bras, el Grup Focus ha assumit la responsabilitat de gestió i programació del teatre a tots els nivells, fent de La Villarroel un exemple més de model de teatre privat amb una identitat ben definida. El dramaturg i director argentí Javier Daulte, responsable d´algunes de les propostes més innovadores que s´han pogut veure als escenaris de tot el món, és el director artístic de La Villarroel. Sota la direcció de Daulte, La Villarroel s´està convertint en la gran finestra de la ciutat per a la dramatúrgia contemporània, el teatre d´autor viu, i en especial l´autoria catalana.

La Villarroel va néixer amb la voluntat de ser un teatre popular, de gènere, però amb una programació sofisticada destinada a crear noves inquietuds i nous públics. En aquesta tasca, ha contribuït especialment el paper de l’Espai Bras, lloc d’agitació cultural, trobada i debat entre les ciències i les arts. Amb la consciència que els grans canvis de conducta i de pensament han estat motivats pels avanços tecnològics i econòmics, l’Espai Bras pretén propiciar trobades i provocar discussions entre els artistes i els intel•lectuals, que des de l’escenari teoritzen i expliquen aquests canvis, i els científics de les diferents àrees relacionades amb els temes tractats als espectacles.

Javier Daulte, dramaturg, guionista i director teatral, ha participat en nombrosos festivals i ha rebut més de vint premis tant al seu país com a l’exterior; entre d’altres, el Royal Shakespeare Festival of New York Award, el primer premi de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, el premi Fons Nacional de les Arts, el premi María Guerrero (en dues ocasions), el premi Martín Fierro, el premi Broadcasting i el premi Clarín. Entre les seves estrenes destaquen Criminal (1996), Martha Stutz (1997), Casino. Esto es una guerra (1998), Faros de Color (1999), Gore (2000), Fuera de Cuadro (2001), La Escala Humana (2001), Intimidad (2001), Demóstenes Estomba (2002), Bésame Mucho (2002), El Vuelo del Dragón (2002), Confesión: Carta de Amor (1998), ¿Tocar a nuestro concepto del universo, por ese pedacito de tiniebla griega? (1999), 4D Òptic (2003), Are you there? (2003), ¿Estás ahí? (2004), Nunca estuviste tan adorable (2004) i Metamorfosis (2005).